JA HO VAM DIR...

Els apartaments construïts al solar de l’antic El Cisne en ple Front d’Estany són a punt d’acabar-se. És un bon moment per a fer una valoració de com l’equip de govern, potser pressionat pels interessos particulars d’un promotor, va fer mans i mànigues per convertir una àrea d’oci i serveis turístics en zona residencial amb tot el que això suposa.

Quan en el ple del juliol del 2011 es va aprovar (amb els vots en contra de Junts per Banyoles) la modificació d’usos d’aquell espai i, posteriorment, en un altre ple, el 6 de febrer del 2012, una modificació del Pla General per fer possible la construcció d’uns apartaments en el terreny que havia ocupat l’antic El Cisne, ja vam dir que era una operació feta a mida, però no pas a mida de les necessitats dels Banyolins sinó del promotor que volia construir-hi.

                                                    Font de la imatge: Ràdio Banyoles

L’operació es plantejava en els següents termes. Un promotor havia adquirit el solar de l’antic El Cisne per a fer-hi un hotel. Una vegada adquirit havia constatat que era petit per fer-hi el tipus d’hotel que volia. Des de l’ajuntament se li va proposar construir l’hotel en el solar destinat a aquestes funcions que ja estava planejat des de l’etapa olímpica. El promotor va acceptar però va adduir que com que ja tenia el solar de El Cisne i no hi podia fer l’hotel que li requalifiquessin i hi faria uns apartaments. Però curiosament la torna (els apartaments) es va convertir en el plat fort i de seguida es van començar les obres.

I l’hotel? S’hi va posar un cartell, fins i tot es va encarregar un projecte però després de dos anys el més calent és a l’aigüera. El desitjat hotel no s’ha construït.

Això sÍ, els apartaments ja estan a punt d’acabar-se i esperant compradors, i el Front d’Estany més hipotecat per la funció de promoció turística que voldríem que tingués.

Roser Masgrau

Regidora Junts per Banyoles

NO US FIEU DELS TITULARS

Fa pocs dies llegia a diversos mitjans “Banyoles, l’únic municipi que no pagarà el cànon de l’aigua”. Amb aquest anunciat, molts banyolins devien pensar que això de tenir l’aigua sota una titularitat comunal és un xollo i, segurament, la resta de ciutadans del país ens deurien mirar amb una cara d’enveja i certa ràbia en veure que tothom havia de pagar trinco-trinco l’impost de captació a l’ACA i, en canvi, el banyolins, hereus del bé comunal, no.

Doncs em sap greu decebre’ls, però l’anunciat hauria d’haver estat un altre. Un com aquest, per exemple: “Després de dos anys de repercutir dos cànons a l’aigua, finalment els banyolins en pagaran només un”. Un anunciat com aquest s’adapta més a la realitat i també fem més amics arreu del país, que deixen de veure’ns com uns afavorits per passar a compadir-nos per haver hagut de pagar dos cànons, el de captació instaurat per l’ACA i el de captació que cobra l’Ajuntament al prestador del servei i que repercuteix, òbviament, als usuaris.

El govern banyolí s’escuda dient que no s’han repercutit els dos cànons, sinó que s’ha utilitzat el segon per pagar el primer. I que, per tant, els banyolins només n’han acabat pagant un. Ja sé que sembla rocambolesc i poc transparent que s’utilitzi un cànon per pagar-ne un altre, quasi tant difícil d’entendre com que els del PP no ens deixin votar, però tot és possible. I posats a fer aquesta crítica suau, aprofito per dir que la modificació que ha fet el DOG a la llei d’acompanyament dels pressupostos de la Generalitat ha estat una modificació, però no una rectificació. I és que si haguessin rectificat ens haurien d’haver retornat els 65.000 € que han cobrat als banyolins durant els dos darrers anys i als quals no en tenien dret.

Però tornem on estàvem, i és que aquest titular que exposo encara es pot millorar. Tant els banyolins com la resta de catalans poden pensar - després de llegir el paràgraf anterior, no l’altre - que ara ja tornem a tenir tots plegats el mateix tracte. Doncs no. I és que mentre el cànon de captació de l’aigua que pagàvem a l’ACA tenia un cost anual d’uns 30.000€, el que ens hem quedat és el de captació de l’aigua de l’estany que paguem els ciutadans al nostre Ajuntament per valor d’uns 250.000€ a l’any. Res. Unes 8 vegades més que cap dels altres catalans pel mateix concepte. Així doncs, vist d’aquesta manera, el titular de fa uns dies que sortia als mitjans de comunicació també es podria haver millorat dient, “Els banyolins aconsegueixen no pagar el cànon de l’aigua a l’ACA per continuar pagant 8 vegades més car el cànon al seu Ajuntament”. Amb aquest titular, ara sí que la resta de conciutadans del nostre país ens veuran com una cosa rara, com aquells que vivien en un llogaret de la Gàl·lia. “Que estranys que són aquests banyolins!”, pensaran. Però la cosa no acaba aquí.


M’agradaria llegir-vos uns articles legals sobre el bé comunal per entendre millor on hauríem d’estar. Uns articles que parlen de la definició del bé comunal, a qui correspon el seu gaudi i el model de gestió prioritari d’aquests béns. D'aquesta manera ens adonarem que estem lluny d’aplicar la normativa que li pertoca al nostre estany, i no només respecte a l’aigua d'ús potable, sinó també a la destinada al gaudi en general, a l’ús dels recs, de les pesqueres, dels terrenys comunals i de les activitats que s'hi realitzen, dels piezòmetres i de la captació d'aigua que hi realitzen els forans sense demanar permís, de les activitats que depenen directament del bé comunal i el sistema de gestió que se'ls ha derivat des de l’ajuntament, etc.

Classificació dels béns de les entitats locals: Béns de Domini públic: (...) Béns comunals: aquells en què el gaudi i aprofitament correspon exclusivament a la Comunitat de Veïns.” Si entenem que la comunitat de veïns és la comunitat de Banyoles, no tenim un problema?

Els béns comunals pertanyen als municipis però tenen unes facultats compartides, de forma que correspon al conjunt de veïns el seu aprofitament, com a dret real administratiu de gaudi, i a l’Ajuntament la seva administració i conservació.” Els béns comunals es donen en l’esfera municipal i el gaudi correspon a una comunitat concreta, en aquest cas als banyolins.

Per evitar que s’abusi de la condició de veí s’utilitza el mecanisme de limitació a través d’ordenances locals de consuetud que facin exigibles determinades condicions.” Aquesta consuetud - o costum - deu implicar certa participació directa de l’opinió dels veïns, no? O entenem la participació com les al·legacions que podem fer als anuncis del DOG?

La normativa també diu que “es pot perdre la condició de comunal si durant 10 anys no ha estat objecte d’aprofitament i també es pot perdre la condició de comunal, i per tant procedir a la desafectació, si durant un període de 25 anys no s’han utilitzat d’acord amb la seva afectació prevista”. Algú em sabria dir alguna diferenciació en l’ús del nostre bé comunal entre un banyolí i un veí, per exemple, de Porqueres? O un turista de Badajoz? En els darrers 25 anys?

Si llegim el Reial Decret sobre el Reglament de Béns de les Entitats Locals: “l’aprofitament i gaudi dels béns comunals s’efectuarà preferentment en règim d’explotació comuna o col·lectiva” deixant la gestió indirecte com la darrera de les opcions.

I el cas més controvertit: pot l’administrador del bé comunal fer pagar un cànon als veïns que també en són copropietaris? I si aquest cànon no es destina a repercutir en el bé comunal, també és lícit cobrar-lo? I aquest cànon ha de ser igual pels banyolins que pels camosins, quan aquest darrers no tenen adscrit el dret de gaudi del bé comunal?

Hem d’acabar l’article. Ara sí que deixo a la vostra ment la capacitat de crear el darrer titular i possiblement s’acostarà més a la realitat, a la trista realitat, a la realitat més comunal que fa anys que malentenem. Enteneu-me. No estic assenyalant l’actitud d’aquest govern, sinó d’aquest i dels predecessors. Aquest és un tema endèmic. Sens dubte convindria, a les alçades que estem, que tots plegats tinguéssim més clar com actuar davant aquesta forma jurídica del nostre bé comunal. Convindria tenir un equip procurador del bé comunal que orientés al govern de la ciutat i protegís l’interès particular dels veïns. Pel bé comunal. Pel bé de tots.

Josep Vicens Teixidor
Portaveu Junts per Banyoles

En cursiva, extractes dels articles del DL 2/2003 del text refòs de la Llei Municipal i del RDL 781/1986 del text refòs del Règim Local espanyol.

DIUEN QUE TOT TORNA...

Diuen que tot torna: la moda, la música, els costums, … En política també; malauradament, en tenim un grapat d’exemples amb les “noves” lleis que el govern de l’estat aprova dia sí, dia també. A Banyoles, es veu que ara es tornen a portar les estassades extensives i dràstiques a l’entorn de l’Estany: cap i arreu, tot ben “net”. Fa uns mesos, va rebre la vegetació aquàtica en una franja ampla del front d’estany. Era just davant d’una zona urbana i entremig de les pesqueres, certament, però l’estassada afectava el tipus de plantes més sensibles i més valuoses de tot l’ecosistema. Ara, li ha arribat el torn a la vegetació d’una zona més allunyada del nucli urbà, entre el parc de la Draga i el mirador de la línia d’arribada del camp de regates, a Lió. Un espai de transició entre un parc semi-urbà i les zones de més elevat valor ecològic del nord i l’oest de l’Estany, una franja de vegetació que ha de suportar un ús públic considerable (zona de bany de la Caseta de Fusta, graderia del camp de regates, …) però que alhora conté un dels boscos de ribera més frondosos i antics de l’entorn de l’Estany i una primera línia de vegetació aquàtica ben desenvolupada que és lloc de refugi i de cria de moltes aus. Entre elles, les que utilitzen espectacularment cada nit com a dormidor uns arbres tombats sobre l’aigua, prop del parc de la Draga. Un tram del camí de circumval·lació que durant la seva història recent ha basculat, en un equilibri difícil i delicat, entre la conservació dels seus valors naturals i l’enjardinament, amb el risc d’acabar-se decantant cap a situacions extremes que podrien dificultar-ne l’ús públic, per una banda, o convertir-lo en un jardinet mancat de valors naturals, per una altra.

L’ajuntament de Banyoles ha decidit que era l’hora de passar per l’adreçador la vegetació més baixa d’aquest espai, la que pot tapar les vistes o dificultar la lliure circulació de les persones fora dels camins per on es desenvolupa habitualment, i ha engegat la seva croada particular. Els arbres no, aquests no generen tants maldecaps i s’hi ha fet una actuació que en alguns punts també ha estat força dràstica però no tan extensiva i ha afectat només (suposem) aquells exemplars vells, malalts, tombats, amb parts mortes o podrides, amb risc de caure total o parcialment, … com els antics plàtans de la Plaça, per entendre’ns. I com allà, en els llocs que han quedat més desangelats, se n’hi han plantat de nous que, amb el temps, tornaran a fer una ombra frondosa. Però la resta de la vegetació ha estat passada a foc i espasa sense contemplacions: tallada, arrencada, segada, cremada … per on ha passat la brigada, com Atila, no hi tornarà a créixer l’herba durant un bon temps. El sotabosc ha estat eliminat totalment, fins i tot en les illetes que es van crear per protegir la vegetació i la fauna de les vores de l’Estany durant els JJOO del 92 i que són -en principi- inaccessibles, de manera que no dificulten l’ús públic dels espais destinats a aquesta finalitat. Ni tan sols els joncs que creixen més lluny de l’aigua, entre el carril per a bicicletes i el camí per a vianants, i que no s’aixequen més d’un metre per sobre de l’herba, s’han segat arran de terra i s’han cremat (amb un èxit molt discutible, per cert, ja que al cap de pocs dies van començar a brotar de nou però amb un aspecte deplorable, ja que tenen les puntes tallades, seques i cremades). Les plantes que creixen dins l’aigua (canyissos, balques, mansegues) han patit un tractament més benèvol: no han estat arranades, només escapçades … a mitja alçada, just per sota del nivell que podria afectar la visió de l’aigua des dels camins que circumval·len el parc de la Draga o des dels nivells inferiors de la graderia semi-naturalitzada del camp de regates, al costat del mirador. Pobre del canyís o la balca que s’atreveixi a treure el cap per sobre de l’alçada dels nostres ulls!

Pel que sembla, a alguns membres de l’equip de govern del nostre ajuntament els agraden més les plantes pintades o esculpides (a la barca de passeig, als lavabos de l’entorn de l’Estany, al bar del parc de la Draga, a les parets enformigonades dels recs al carrer Sant Mer, …) que la vegetació real ben crescuda i ufanosa a la vora de l’aigua. Potser amb el temps, si segueixen amb aquestes intervencions tan dràstiques sobre la vegetació, ens haurem d’acostumar a veure-les només en aquestes manifestacions artístiques, com un record del que en altres temps teníem com a elements característics del paisatge, de la mateixa manera que el record de la caseta de fusta perdura en el paratge que porta el seu nom. Cal tenir present la història, evidentment, però també cal recordar-se’n per no repetir els errors i per donar continuïtat a les decisions encertades. Per mantenir i millorar els elements valuosos de l’entorn, en lloc de perdre’ls de forma irreversible i haver-nos-els d’imaginar en pintura.

Font: Ràdio Banyoles

Una de les decisions encertades del nostre passat recent va ser el pacte per l’Estany que es va generar arrel dels JJOO del 92. Gràcies a les pressions dels sectors progressistes i ecologistes de Banyoles, es va aconseguir que la celebració de les proves de rem no tinguessin un impacte greu i irreversible sobre l’ecosistema lacustre. En lloc d’això, van servir per encetar una sèrie de mesures de restauració i preservació dels seus valors naturals (disminució de l’accessibilitat fins a la vora de l’aigua en els indrets més sensibles, eliminació dels murs de formigó a la zona de Lió, compra de terrenys per part de l’ajuntament i repoblació amb arbres, restricció de les zones de bany, etc.), a la vegada que es consolidaven unes zones d’ús públic amb tractaments més sostenibles (carril bici, zones de graderies i de sortida del camp de regates, passeres de fusta, zona de pícnic de la Draga, zona de bany de la Caseta de Fusta, etc.). Amb més o més encert, i potser sense ser-ne del tot conscients, es va començar a buscar un equilibri entre la conservació de l’Estany i el seu ús públic, fins aquell moment molt descompensat cap a una banda de la balança, la que permetia actuar amb total impunitat sobre la vegetació lacustre. Amb més o menys continuïtat i interès, aquesta recerca de l’equilibri s’ha anat mantenint al llarg dels anys amb els governs de diferents colors polítics que han passat per l’ajuntament.

D’alguna manera, aquest pacte sorgit de la preparació dels JJOO va ser la llavor que generaria, uns quinze anys després, el Consorci de l’Estany, una institució pública que va néixer amb la voluntat d’aplegar els esforços dels ajuntaments de Banyoles i Porqueres per fer una gestió conjunta de l’Estany i el seu entorn. Una gestió que fes possible aquest equilibri i el millorés en tots dos sentits, una gestió que repercutís positivament sobre els dos plats de la balança sense descompensar-la. No es tractava de mantenir intactes totes les plantes que creixessin a les zones gestionades pel Consorci, i això va quedar ben patent ja de bon començament, amb les tasques que portaven a terme les brigades de l’Estany: per al manteniment i millora de l’entorn lacustre i dels seus usos calien actuacions sobre la vegetació. Aquestes accions, però, s’havien d’emmarcar en una planificació global de la gestió que tingués la recerca d’aquest equilibri com a pal de paller: tala i/o eliminació d’arbres vells, lluita contra les espècies invasores, sembra o replantació per reforçar espècies d’interès ecològic, manteniment lliure de vegetació de llocs de pas o d’espais que han de ser utilitzats per part de banyistes, pescadors, espectadors de les competicions de rem, etc.

Amb estassades com les que hem vist els últims mesos, però, aquest equilibri sembla que es torna a descompensar perillosament. I més quan es porten a terme unilateralment des d’un ajuntament en lloc de fer-ho des del Consorci, que és l’òrgan en qui es van delegar específicament aquestes tasques. No responen, pel que es percep, a una gestió coherent i unitària en la gestió de l’Estany, amb una direcció clara en les seves actuacions, que haurien d’estar inequívocament orientades cap a la millora de la conservació de l’espai natural i la sostenibilitat dels usos públics. No es tracta simplement de tenir autoritzacions o informes tècnics favorables, com si es tractés d’una entitat particular que sol·licita permisos per fer una intervenció en benefici propi, sinó de ser proactius i copartíceps d’aquesta gestió sostenible i equilibrada. De creure-s’ho, en definitiva. Una cosa que sembla que no es porta gaire, si més no en algunes classes polítiques, massa donades al populisme fàcil. Potser haurem d’esperar que la saviesa popular es compleixi i, com dèiem al principi, que tot això que ara no està de moda, al capdavall, també torni ...

Xavi Vila
Junts per Banyoles