DIUEN QUE TOT TORNA...

Diuen que tot torna: la moda, la música, els costums, … En política també; malauradament, en tenim un grapat d’exemples amb les “noves” lleis que el govern de l’estat aprova dia sí, dia també. A Banyoles, es veu que ara es tornen a portar les estassades extensives i dràstiques a l’entorn de l’Estany: cap i arreu, tot ben “net”. Fa uns mesos, va rebre la vegetació aquàtica en una franja ampla del front d’estany. Era just davant d’una zona urbana i entremig de les pesqueres, certament, però l’estassada afectava el tipus de plantes més sensibles i més valuoses de tot l’ecosistema. Ara, li ha arribat el torn a la vegetació d’una zona més allunyada del nucli urbà, entre el parc de la Draga i el mirador de la línia d’arribada del camp de regates, a Lió. Un espai de transició entre un parc semi-urbà i les zones de més elevat valor ecològic del nord i l’oest de l’Estany, una franja de vegetació que ha de suportar un ús públic considerable (zona de bany de la Caseta de Fusta, graderia del camp de regates, …) però que alhora conté un dels boscos de ribera més frondosos i antics de l’entorn de l’Estany i una primera línia de vegetació aquàtica ben desenvolupada que és lloc de refugi i de cria de moltes aus. Entre elles, les que utilitzen espectacularment cada nit com a dormidor uns arbres tombats sobre l’aigua, prop del parc de la Draga. Un tram del camí de circumval·lació que durant la seva història recent ha basculat, en un equilibri difícil i delicat, entre la conservació dels seus valors naturals i l’enjardinament, amb el risc d’acabar-se decantant cap a situacions extremes que podrien dificultar-ne l’ús públic, per una banda, o convertir-lo en un jardinet mancat de valors naturals, per una altra.

L’ajuntament de Banyoles ha decidit que era l’hora de passar per l’adreçador la vegetació més baixa d’aquest espai, la que pot tapar les vistes o dificultar la lliure circulació de les persones fora dels camins per on es desenvolupa habitualment, i ha engegat la seva croada particular. Els arbres no, aquests no generen tants maldecaps i s’hi ha fet una actuació que en alguns punts també ha estat força dràstica però no tan extensiva i ha afectat només (suposem) aquells exemplars vells, malalts, tombats, amb parts mortes o podrides, amb risc de caure total o parcialment, … com els antics plàtans de la Plaça, per entendre’ns. I com allà, en els llocs que han quedat més desangelats, se n’hi han plantat de nous que, amb el temps, tornaran a fer una ombra frondosa. Però la resta de la vegetació ha estat passada a foc i espasa sense contemplacions: tallada, arrencada, segada, cremada … per on ha passat la brigada, com Atila, no hi tornarà a créixer l’herba durant un bon temps. El sotabosc ha estat eliminat totalment, fins i tot en les illetes que es van crear per protegir la vegetació i la fauna de les vores de l’Estany durant els JJOO del 92 i que són -en principi- inaccessibles, de manera que no dificulten l’ús públic dels espais destinats a aquesta finalitat. Ni tan sols els joncs que creixen més lluny de l’aigua, entre el carril per a bicicletes i el camí per a vianants, i que no s’aixequen més d’un metre per sobre de l’herba, s’han segat arran de terra i s’han cremat (amb un èxit molt discutible, per cert, ja que al cap de pocs dies van començar a brotar de nou però amb un aspecte deplorable, ja que tenen les puntes tallades, seques i cremades). Les plantes que creixen dins l’aigua (canyissos, balques, mansegues) han patit un tractament més benèvol: no han estat arranades, només escapçades … a mitja alçada, just per sota del nivell que podria afectar la visió de l’aigua des dels camins que circumval·len el parc de la Draga o des dels nivells inferiors de la graderia semi-naturalitzada del camp de regates, al costat del mirador. Pobre del canyís o la balca que s’atreveixi a treure el cap per sobre de l’alçada dels nostres ulls!

Pel que sembla, a alguns membres de l’equip de govern del nostre ajuntament els agraden més les plantes pintades o esculpides (a la barca de passeig, als lavabos de l’entorn de l’Estany, al bar del parc de la Draga, a les parets enformigonades dels recs al carrer Sant Mer, …) que la vegetació real ben crescuda i ufanosa a la vora de l’aigua. Potser amb el temps, si segueixen amb aquestes intervencions tan dràstiques sobre la vegetació, ens haurem d’acostumar a veure-les només en aquestes manifestacions artístiques, com un record del que en altres temps teníem com a elements característics del paisatge, de la mateixa manera que el record de la caseta de fusta perdura en el paratge que porta el seu nom. Cal tenir present la història, evidentment, però també cal recordar-se’n per no repetir els errors i per donar continuïtat a les decisions encertades. Per mantenir i millorar els elements valuosos de l’entorn, en lloc de perdre’ls de forma irreversible i haver-nos-els d’imaginar en pintura.

Font: Ràdio Banyoles

Una de les decisions encertades del nostre passat recent va ser el pacte per l’Estany que es va generar arrel dels JJOO del 92. Gràcies a les pressions dels sectors progressistes i ecologistes de Banyoles, es va aconseguir que la celebració de les proves de rem no tinguessin un impacte greu i irreversible sobre l’ecosistema lacustre. En lloc d’això, van servir per encetar una sèrie de mesures de restauració i preservació dels seus valors naturals (disminució de l’accessibilitat fins a la vora de l’aigua en els indrets més sensibles, eliminació dels murs de formigó a la zona de Lió, compra de terrenys per part de l’ajuntament i repoblació amb arbres, restricció de les zones de bany, etc.), a la vegada que es consolidaven unes zones d’ús públic amb tractaments més sostenibles (carril bici, zones de graderies i de sortida del camp de regates, passeres de fusta, zona de pícnic de la Draga, zona de bany de la Caseta de Fusta, etc.). Amb més o més encert, i potser sense ser-ne del tot conscients, es va començar a buscar un equilibri entre la conservació de l’Estany i el seu ús públic, fins aquell moment molt descompensat cap a una banda de la balança, la que permetia actuar amb total impunitat sobre la vegetació lacustre. Amb més o menys continuïtat i interès, aquesta recerca de l’equilibri s’ha anat mantenint al llarg dels anys amb els governs de diferents colors polítics que han passat per l’ajuntament.

D’alguna manera, aquest pacte sorgit de la preparació dels JJOO va ser la llavor que generaria, uns quinze anys després, el Consorci de l’Estany, una institució pública que va néixer amb la voluntat d’aplegar els esforços dels ajuntaments de Banyoles i Porqueres per fer una gestió conjunta de l’Estany i el seu entorn. Una gestió que fes possible aquest equilibri i el millorés en tots dos sentits, una gestió que repercutís positivament sobre els dos plats de la balança sense descompensar-la. No es tractava de mantenir intactes totes les plantes que creixessin a les zones gestionades pel Consorci, i això va quedar ben patent ja de bon començament, amb les tasques que portaven a terme les brigades de l’Estany: per al manteniment i millora de l’entorn lacustre i dels seus usos calien actuacions sobre la vegetació. Aquestes accions, però, s’havien d’emmarcar en una planificació global de la gestió que tingués la recerca d’aquest equilibri com a pal de paller: tala i/o eliminació d’arbres vells, lluita contra les espècies invasores, sembra o replantació per reforçar espècies d’interès ecològic, manteniment lliure de vegetació de llocs de pas o d’espais que han de ser utilitzats per part de banyistes, pescadors, espectadors de les competicions de rem, etc.

Amb estassades com les que hem vist els últims mesos, però, aquest equilibri sembla que es torna a descompensar perillosament. I més quan es porten a terme unilateralment des d’un ajuntament en lloc de fer-ho des del Consorci, que és l’òrgan en qui es van delegar específicament aquestes tasques. No responen, pel que es percep, a una gestió coherent i unitària en la gestió de l’Estany, amb una direcció clara en les seves actuacions, que haurien d’estar inequívocament orientades cap a la millora de la conservació de l’espai natural i la sostenibilitat dels usos públics. No es tracta simplement de tenir autoritzacions o informes tècnics favorables, com si es tractés d’una entitat particular que sol·licita permisos per fer una intervenció en benefici propi, sinó de ser proactius i copartíceps d’aquesta gestió sostenible i equilibrada. De creure-s’ho, en definitiva. Una cosa que sembla que no es porta gaire, si més no en algunes classes polítiques, massa donades al populisme fàcil. Potser haurem d’esperar que la saviesa popular es compleixi i, com dèiem al principi, que tot això que ara no està de moda, al capdavall, també torni ...

Xavi Vila
Junts per Banyoles